lunes, 21 de diciembre de 2009

La decadència (Apartat 2)

http://www.calameo.com/books/000137521affd3f4f03b4

jueves, 19 de noviembre de 2009

Cavalleria



  • Definició de cavalleria

La Cavalleria s'identifica amb l'acció coratjosa en el camp de batalla, o com arma de combat, organitzada, equipada i instruïda per exercir missions que exigeixin un alt grau de capacitat de potència en combat. No obstant això, a partir del segle XII aquesta s'entén com un codi social, moral i religiós de conducta cavalleresca, posant l'accent en les virtuts de coratge, honor i servei.

Com a missió té integrar les forces de combat que procuren la imposició de la voluntat sobre la de l'enemic, proporcionant seguretat i combatent, en benefici o integrant la massa principal.


  • Èpoques de la cavalleria.


Heroica:


Aquesta va ser l'època de màxima expressió, la cristiandat era la finalitat i objecte de l'home.
Es va produir en els segles XII i principis del XIII.

Aquest tipus de cavalleria es caracteritzava per ser viril, austera i conqueridora.

Galant:


Es va produir en els segles a finals del XIII.

Període on començà a declinar la cavalleria.

En aquesta època es registren poemes, joglars i relats sobre la cavalleria.

El cavaller canvia la guerra per les passions amoroses amb les dones.

Decadència:

Les guerres santes perden el sentit i la pau els fa sedentaris i es dediquen a l'oci.

A més s'obre la inscripció a la cavalleria a tots els joves, dignes o no. Però principalment l'esperit religiós ja no posseïa la seva ànima.

L'obra de "Don Quixot de la Manxa" és un important exemple, que demostra la decadència de la cavalleria. Era tal la decadència que fins i tot es burlaven d'ells.

  • Orígens de la Cavalleria

En principi la Cavalleria està lligada a la història particularment a la França de finals del segle X, quan els cavallers es converteixen en el cos militar més important, i en figura del creixent del poder polític.
Els cavallers van néixer de la necessitat, entre els nobles i l'Església, de defensar els dominis contra els enemics o contra els pillatges i rapinyes de camins. D'aquesta manera, la cavalleria va ser un exèrcit coercitiu.

Els cavallers eren encarregats de cobrar les càrregues que els senyors imposaven als camperols. Així com en els cavallers predominava en els seus orígens l'esperit guerrer, en els primers relats artúrics es dóna més èmfasi al valor militar, els fets de guerra i a les descripcions de les batalles.

Cap al segle XIII, Noblesa i Cavalleria van acabar confonent-se, encara que en general els nobles eren els responsables de mantenir la pau causa de la seva assumpció d'autoritat real, i de vegades a un especial carisma basat en la seva descendència d'herois o sants, mentre que els cavallers eren els seus auxiliars, sense un llinatge distingit i amb poca o cap terra.

La Cavalleria no va ser només una simple norma de conducta per un petit grup social, sinó que va suposar una gran transformació medieval, el ressò ha sonat múltiples vegades en la Història Universal.

Reflex d'això va ser l'anomenada literatura cavalleresca que va exalçar la figura d'un cavaller ideal.
En definitiva el punt culminat de la Cavalleria va tenir lloc a França cap als segles XII o XIII, a la mateixa època que els relats artúrics, però es va desenvolupar i va prendre forma en un context europeu.


  • Els ordes de cavalleria.

Els ordes de cavalleria neixen al segle XIV amb la finalitat de recuperar la cavalleria i els seus ideals cavallerescos, vigents en les antigues ordes militars. La seva creació és el fruit a motius polítics i de prestigi dels poders que els atorguen.

Els membres serien membres que no formaven part de l’església i la pertinença a l’orde seria una recompensa per les seves accions en defensa de la fe o l’estat. Prengueren com a referent llegendari el model dels cavallers de la Taula Rodona del cicle artúric

La creació d’aquets ordes respon a una exigència política: el sobirà fidelitza els vassalls nobles, recompensant-los amb un privilegi exclusiu que, a més, crea un nou vincle de fidelitat, ja que el cavaller deu obediència al mestre de l’orde, que és el sobirà.

A partir del segles XVII, els ordes de cavalleria seran substituïts pels ordes honorífics. Aquests introdueixen característiques diferencials: es jerarquitzen en diverses classes, poden recompensar persones alienes a la noblesa i tenen un àmbit d’especialització (per a militars, diplomàtics, civils, etc.).

Alguns exemples d’ordes de cavalleria són els famós de "l’escut verd amb la dama blanca" o l’orde, d’origen anglès i que apareix en un episodi del Tirant lo Blanc.

En el llibre de Tirant lo Blanc, l’ermità llegeix al cavaller Tirant un llibre de cavalleria on parla de l’acte d’investidura d’un cavaller, els seus vots i què significa l’orde de cavalleria

  • Els vots cavallerescos.

Els vots cavallerescos consistien en la declaració que feia un cavaller d’abstenir-se de fer una determinada cosa fins a haver participat en un fet d’armes en unes determinades condicions. Els vots cavallerescos, que eren molt freqüents al segle XV, s’exterioritzaven amb un detall cridaner, espectacular o humiliant, de manera que tothom pogués veure que qui el portava havia fet un vot. Com per exemple, l’argolla al coll que es posava cada dijous Suero de Quiñones.

El vot permetia als cavallers exercitar-se en les armes només pel plaer d’exhibir-se i constituïa un entrenament, també, en la valentia, virtut imprescindible per poder dur a terme amb èxit la vida cavalleresca, plena de perills.

Tirant també va fer un vot cavalleresc amb una sabata daurada brodada prometent que no dormiria en un llit ni vestiria cap camisa fins que no tanqués a un rei o fill d’un rei.



  • Les Penyores Amoroses

La penyora que hem sembla més espectacular és la mitja i la sabata que Tirant porta el dia de les justes per haver-li tocat amb el peu davall la faldilla de Carmesina.

Perquè Tirant hi féu posar: perles, robins i diamants, que valien més de vint-i-cinc mil ducats. I el dia de les justes Tirant solament portava arnès a la cama esquerre per lluir la penyora.

Si visques al segle XV no m’hagués posat la cimera que portava Tirant damunt l’elmet ja que hi va posar el Sant Graal i a sobre la pinta que la princesa li havia donat amb una frase romàntica.

La Cimera que portava Tirant al Cap tenia a sobre del elmet, quatre pilars d'or i el Sant Graal i sobre el Sant Graal hi havia la pinta que la princesa li havia donat, amb una frase que deia a qui sabia llegir-la: No hi ha virtut que en ella no sigui. I així eixí aquell dia.

  • L’ideal religiós

La novel·la està relacionada amb l’ideal religiós ja que els cavallers lluiten sempre a favor del bé, de l’Església i dels febles). A més a més Guillem de Vàroic va decidir abandonar la vida de les armes i emprendre un pelegrinatge a Jerusalem, per obtenir els perdó dels sues pecats. Més tard, el compte Vàroic torna vestit amb l’hàbit de Sant Francesc i va instal·lar-se en una ermita.

Guillem de Vàroic vol pelegrinar a Jerusalem perquè vol oblidar la seva vida a les armes i que Déu li perdoni els seus pecats. Més tard es va fer ermità i va allunyar-se de la seva vida de luxes.

Tomàs de Muntalbà es va fer frare de l’ordre de Sant Francesc quan va perdre a la batalla amb Tirant i els jutges els van declarar fals, deslleial, perjur i fementit. Va ser deshonrat públicament i per això es va fer frare. Aquest personatge és dibuixat i descrit negativament per l’autor.

A la novel·la, tomàs de Muntalbà es un personatge ple de supèrbia que va ser jutjat i deshonrat públicament. A la vida real, Joanot Martorell té un greu conflicte amb Gonçalbó d’Íxer per unes terres que havien estat de Martorell però que l'altre havia comprat. Gonçalbó d’Íxer porta a Martorell als tribunals i com a conseqüència, perd totes les seves possessions. La situació desesperada de Martorell el porta a participar en coses deshonrades.

Tirant convenç i instrueix a persones sobre el cristianisme i bateja a més de 44.000 moros, la relació amb les croades es que van ser guerres per aconseguir terres per als cristians i es van recomvertí a la religió molts moros.

  • Lletres de batalla.

Les lletres de batalla són totes aquelles cartes que uns cavallers s’envien els uns al altres per reptar-se en una batalla, tot això amb un repte ritual i una sèrie de característiques literàries especifiques.

Batalles a ultrança, són enfrontaments a mort i que es declaren a través de les lletres de batalla. Es designa un jutge imparcial, que acostuma a ser el rei o un gran senyor feudal.

Un dels exemples més clars es notable a l’obra de Joanot Martorell – Tirant Lo Blanc - .

· Entre Tirant i el cavaller de les Vilesermes, a les festes d'Anglaterra*.

· Entre Tirant i el rei d'Egipte, abans de la gran batalla contra els turcs.

*-A tu, Tirant lo Blanc, que has estat principi de la destrucció de la sang militar:

Si el teu ànim esforçat gosa mirar el perill de les armes que entre cavallers s'acostumen, armat o desarmat, a peu o a cavall, vestit o despullat, en la manera més segura per a tu, posa't d'acord amb mi, amb la condició que la teva espasa i la meva es puguin ajustar a mort determinada.

Escrit per la meva mà i segellat amb el segell secret de les meves armes. EL SENYOR DE LES VILESERMES.

Us sembla que algun d'aquests dos episodis de la novel·la té alguna cosa a veure amb les batalles a ultrança de la vida real?

Amb relació amb aquesta pregunta trobem que les batalles actuals, las de la vida real, tenen punts en comú amb les de l’Edad mitjana, però queda molt lluny que siguin amb el mateix proposit.

  • Les ceremonies d’armes del cavallers:

Les ceremonies d’armes dels cavalles és feien per preparar i formar ha nous cavallers. Els cavallers en l’hora de la seva ceremonia es trobaven diferentes parts.

Primer es feia una missa en honor seu. Amb l’ajuda d’un altre cavaller armava el que anavan nombrar, l’ajudava a calçar-se i seguit d’aixo l’hi feien preguntes per si estava convençut en si volia ser-ho o no.

Si la resposta era afirmativa li ajustavan l’espasa i anavan cap a la ceremonia, alla tots els preparatius estavan llestos i amb l’espasa desenveinada, es traslladava a la ceremonia i alla tenia que realitzar el jurament triple consistia en que:

-Mai tenia que dubtar per la seva llei (la seva fe cristiana.)

-No tenia que dubtar ni del seu senyor natural.

-Ni tampoc de la seva terra.

Després de complir aquest jurament,demanven a Déu que no s’oblides mai d’aquest moment, el penúltim acte és el petó ( en el segle XII s’especifica que és a la boca) que li dóna el cavaller que li a ajudat al nou cavaller que s’ha unit, com a símbol de fe i de pau.

Al mateix fan tots els cavallers en senyal de germanor.

El seguent ritual es cenyir l’espasa, que en aquest momento s’escollia el seu padri que podia ser el seu senyor natural, com un cavaller honrat o un cavaller bo d’armes. Despres d’aquest ultim ritual nomes queda festegar amb grans banquets.

  • Les armes

- Arcs:

-Arc gran : Era un arqueament mecànic d'acer curt que tirava fletxes petites. Aquesta arma podia tirar dotzenes de fletxes.


- Arc llarg : Era un arqueament gran sota gran tensió que era difícil de dominar, però podria llançar fletxes mortals fins a 100 iardes.


- Arc comú : El arqueament més comú que es poden trobar a Europa, té un rang i una exactitud limitada, i s'utilitzava el més sovint per a la caça, que per a la guerra.



- Armes de mà.


Maza : És una bola pesada clavetejada associada directament a una maneta. Trencaven l'enemic, vi a les versions del lacai (de llarg mànec) i del genet (curt-dirigit).


- Espasa : L'arma més comuna per lluitar mà-a-mà del cavaller, era una làmina temperada de l'acer que té aproximadament 1, 20 de longitud. Beneïda pel sacerdot, l'espasa era generalment l'arma preferida d'un cavaller. L'espasa era més que una arma per a un cavaller, perquè la làmina i el Hilt formaven la mostra sagrada de la creu. L'espasa més comuna era la broadsword.




  • Armes personals :

- Llança : La segona arma preferida d'un cavaller, va ser feta de ferro. La rectitud de la llança va simbolitzar veritat al cavaller, i el seu cap del ferro, força. L'arma més vella del personal va ser utilitzada generalment per a empènyer o tirar l'enemic del seu cavall.

- Luci : Era una arma suïssa que servia per defensar-se dels cavallers: 5 metres de llarg. L'utilitzaven per a ferir als cavalls.

- Destral: És una gran làmina esmolada de ferro, incrustada a un pal.


- Armes de setge:

Catapulta : Era una màquina per a llançar gran roques contra les parets dels castells. Una tassa o una ret massiva és portada a terme sota gran tensió per una corda o un encadenament fort. La tensió s'afluixa mecànicament i la tassa llança el seu contingut de la roca, o d'escombraries, o de vaques mortes, o del foc grec, aquest foc era molt difícil d'apagar.

Torre d'atac : Era una estructura de fusta sobre rodes que era per atacar els castells.


  • El botí.

Per a qualsevol cavaller del segle XV, participar en una guerra de debò volia dir la possibilitat denriquir-se. És evident que una victòria havia de reportar també prestigi personal i la satisfacció d’haver lluitat per uns ideals, però al darrere de tot això hi havia sempre la necessitat de guanyar diners per poder mantenir l’alt ritme de vida (ja sabeu que una de les virtuts del cavaller era la generositat): un cavaller havia de poder cuidar i renovar les seves armes, tenir escuders al seu servei, comprar i alimentar cavalls, i convocar festes per celebrar els seus èxits. I tot això tenia un preu.

La manera més habitual d’obtenir guanys econòmics en una batalla era fer presoners. Si els presoners eren nobles i rics, era segur que, acabada la guerra, la seva família pagaria el que fos per alliberar-los. Per tant, calia procurar empresonar aquells cavallers que portessin l’armadura més ostentosa.

  • Els combats cos a cos

El combat que manté Tirant amb el senyor de les Vilesermes es un combat a tota ultrança, ja que lluiten per el fermall de la bella Agnès i els dos resulten ferits. El senyor de les Vilesermes acaba morint.

El segon combat també es una batalla a tota ultrança perquè combatien contínuament sense tenir-se pietat de cap mena. Els dos cavallers van perdre molta sang i el francès va acabar morint.

  • Les estratègies militars.

L’ estratègia militar és l’esquema implementat per les organitzacions militars per intentar arribar a els objectius estratègics que s’han fixat. L’estratègia militar s’ocupa del planejament i adreça de les campanyes bèl·liques, així com del moviment i disposició estratègica de les forces armades.

En el llibre de Tirant lo Blanc, es veu clarament que el seu
autor, Joanot Martorell, era un gran estrateg ja que dedica molts capítols a preparar de manera detallad atacs del cavaller Tirant, com a el inici del llibre que prepara l’atac als moros amb el foc grec. Això fa que Tirant pugui guanyar moltes batalles gràcies a la seva astúcia i no pas per la seva força, que tampoc és el seu fort.
Tirant demostra la seva gran capacitat estratègica quan hi ha el setge a l’illa de Rodes, en una batalla contra el s turcs, i altres escenes bèl·liques que apareixen al llibre.

  • La crueltat

Roger de Flor a ser cavaller i cap de la Companyia Catalana a Orient. Va ser frare templer i va lluitar en els exèrcits de Frederic de Sicília i d'Andrònic II, l'emperador de Bizanci que li va prometre un salari notable, el títol de megaduc i la mà d'una neboda seva, la princesa Maria.

Roger de Flor formà un exèrict de 1.500 cavallers, 4.000 almogàvers i 1.000 peons i arribà a Constantinoble l'estiu de 1303. Els triomfs de Roger de Flor van engelosir el fill de l'emperador, Miquel, i més encara quan Andrònic II nomenà Roger de Flor cèsar. Miquel el va fer assassinar a traïció pels alans a Andrianòpolis.

Tirant lo blanc també va ser cavaller i general que va lluitar contra els turcs per conquerir nombroses ciutats com per exemple: al nord d’Africà, a l’imperi grec i altres. Va guanyar nombroses batalles i va ser reconegut per els reis com un gran cavaller lleial a la seva religió.