miércoles, 21 de octubre de 2009

Tòpics


Poema 1

Pues si tan breve se nombra,
De nuestra vida gocemos
El rato que la tenemos:
Dios a nuestro vientre hagamos;
Comamos hoy i bebamos,
Que mañana moriremos.

CALDERON DE LA BARCA.

1.En aquest fragment és present el tòpic del Carpe diem, ja que el autor ens parla sobre la fugacitat del moment, de aprofitar allò que tenim, ja que es una ocasió molt breu, i el moment hem de aprofitar-ho.

2. Al·literació; repetició del fonema – os, perceptible en diferents espais.
Asíndeton ; supressió de conjuncions que faciliten, la comprensió.

3. Aquest fragment, narra la vida com a situació fugas que ens es donada per la divinitat de Déu. Ens diu si més no, que fem tot allò que puguem avui, no sigui que demà no pugui ser, ja que un dia o altre morirem. Per tant la estona que puguem hem de ser feliços i viure cent per cent moment a moment.


Poema 2

(…) coged de vuestra alegre primavera
El dulce fruto, antes que el tiempo airado
Cubra de nieve la hermosa cumbre (…)

Garcilaso de la Vega, Soneto XXIII

1. El Tòpic que utilitza és el Carpe diem perquè l’ autor ens convida a viure intensament el present davant la fugacitat de la vida i el fet que l’home desconeix que li ofereix el futur.
L’autor juga amb la contraposició entre el present que manifesta una alegria i el futur que el veu més trist.

2. Personificació : coged de vuestra alegre primavera…
Hipérbaton: el tiempo airado
Paranomàsia: Cubra y cumbre

3. El Poema diu que s’acaba la primavera i s’ha de recollir el fruit abans que es faci malbé per l’hivern, i caigui per sobre la neu.



Poema 3

¿Que descansada vida
La del que huye del mundanal ruïdo
Y sigue la escondida
Senda por donde han ido
Los pocos sabios que en mundo han sido.

FRAY LUIS DE LEÓN.


1. En aquest poema es localitza el tòpic de Ubi sunt, que queda reflectit en el sentit que el poeta dona a la poesia, ja que comença amb una pregunta retòrica que dona la sensació de pensament, pensament creat a la ment del poeta.

2. Pregunta retòrica; pregunta que no espera resposta.
Personificació; que descansada vida.
Al·literació;, han ido ; han sido



Poema 4

Arriba la nit! Correm, festegem encara el plaer
De tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida,
I allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,
No serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo.

F. Hölderling


1. És el tòpic de Carpe diem, perquè vol viure intensament el present davant la fugacitat de la vida.

2. Hipèrbaton: ‘festegem avui encara el plaer ’
Al·literació: ‘De tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida’
Paradoxa: ‘dir-ho amb paraules’

3. El poema 4 explica que han de gaudir de la vida, que han de viure tots els moments que els hi passa en la vida i festejar, estar sempre feliços gaudint de tot.



Poema 5

Prou té per viure qui en modesta taula
Posa amb nou llustre
Lo saber dels avis:
Mai li dissipen una son lleugera
Sòrdides ànsies.
Què tants esforços per tan curta vida?
Per què dins terres que altre sol fecunda
Viure voldríem? Qui deixant la patria,
Fuig de si propi?

M.Costa i Llobera, Horacianes


1. És el tòpic de sie transit gloria mundi, perquè fa referència a la fugacitat dels béns materials.

2. Interrogació retòrica: Què tants esforços per tan curta vida?
Hipèrbaton: Prou té per viure qui en modesta taula
Posa amb nou llustre...
Personificació: que altre sol fecunda...
Metàfora: Mai li dissipen una son lleugera..


Poema 6

Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,
Places i temples i edificis grans,
Delícies, tresors, que són germans
De mil pensaments durs, de mil dolors.
Un verd pradell ben ple de belles flors
Un riu que banyi l’herba pels voltants,
Un ocellet que d’amor vessi els plants
Aquieta millor els nostres ardors.

Lorenzo de Médici


1.És el tòpic de locus amoenus, perquè descriu un espai adient per a l’home.

2. Polisíndeton: Places I temples I edificis grans
Al·literació: Places i temples i edificis grans,
Delícies, tresors, que són germans...
Anàfora: Un verd pradell ben ple de belles flors



Poema 7

Feliç l’home el desig i cura del qual
És limitat per alguns pocs acres paterns,
I s’acontenta tot respirant l’aire nadiu,
En son terreny.
A qui la vacada dóna llet, i pa els camps
I els seus ramats proporcionen abillament,
A qui l’estiu dona ombra als seus arbres,
Foc a l’hivern
(...)

A.POPE


1. Locus amoenus, perquè reprodueix un espai adient per l’home on pot desenvolupar-se plenament.


2. Hipèrbaton: feliç l’home el desig i cura del qual.
A qui l’estiu dona ombra...

Sinestèsia: I s’acontenta tot respirant l’aire nadiu.
Foc a l’hivern.


3. El poema té com a tòpic el “Locus Amoenus”, el que ens indica que està parlant d’un lloc idíl·lic. Per això també destaquem les sinestèsies que trobem. El poema ens presenta (en quasi tots els versos) un inconvenient que se soluciona. Per exemple: “A qui l’estiu dona ombra als seus arbres”, ens indica que davant la molèstia que ocasiona el sol ens podem refugiar amb l’ombra dels arbres. Aquest poema vol transmetre unes sensacions que gràcies a les sinestèsies ens ajuden a sentir-les més fàcilment.


Poema 8

Per lo golfo d’est món corrent fortuna
Anam amb vents contraris navegant
I trobam-nos molt baix arrastrant
Pensant tenir los peus sobre la lluna;
(...)
Delits, riqueses, hornes, majestats
No poden saciar l’enteniment
Creat per a gosar béns eternals.
(...)

Francesc Vicenç Garcia


1. Sic transit gloria mundi, que fa referència a la fugacitat dels béns materials.

2. El·lipsi: Per lo golfo d’est món corrent fortuna
Exageració: Pensant tenir los peus sobre la lluna
Asíndeton: Delits, riqueses, hornes, majestats


Poema 9

Alça’t, oh Barcelona,
Prou has estat postrada i abatuda!
Mira que una corona
Tan gran com la perduda
Te guarda el cel tal volta per ton front!
Surt ja de t’agonia
Pensa que els nostres fills, amb veu severa,
Preguntaran-te un dia:
“Què has fet de ta senyera?
On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?”

RUBIÓ I ORS

1. Ubi Sunt, literalment vol dir on són? L’autor pregunta per persones, fets o sensacions que ha viscut en el passat i que ara enyora.


2. Personificació: Alça’t , oh Barcelona.

Onomatopeia: oh Barcelona.

Comparació: Tan gran com la perduda.

Interrogació retòrica: Què has fet de ta senyera?
On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?



Poema 10

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
Tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l’home
de tots els treballs
amb què s’afanya sota el sol?

1. El Tòpic és el Contemptus mundi perquè l’ autor hi mostra una actitud negativa i un menyspreu del món ja que pensa que no només és treballar a la vida.

2. Anáfora: tot és.. , tot és..
Interrogació retòrica: Què en treu l’ home de tots els treballs…
Al·literació: tots els treballs


Poema 11

Que n’ets, de bella, estimada meva,
Que n’ets de bella!
Els teus ulls són com coloms
Darrere del teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
Que baixen de les muntanyes de Galaad.
Les teves dents són un ramat d’ovelles toses
Que pugen a banyar-se.
Totes van aparellades,
No hi ha cap sense companya.
Com un fil escarlata són els teus llavis,
La teva boca és un encís,
Dues meitats de magrana són les teves galtes
Darrere del teu vel.
El teu coll és com la torre David ,
Que s’alça sobre els cims;
Hi han penjats mil escuts,
Tots els trofeus dels guerrers.

CÀNTICS DELS CÀNTICS.


1. En aquest fragment es troba el tòpic descriptio puellae, ja que descriu paraula a paraula el que representen per el poeta, trets característics de la dona descrita. Els compara si mès no, amb allò que ell troba similitut total.

2. Personificació ; atribueix qualitats ( no humanes, si no historiques) a parts del seu fisíc.
Comparació; Els teus ulls són com coloms, El teu coll és com la torre David.
Al·literació; Tots els trofeus dels guerrers
Anafora; Que n’ets, de bella, Que n’ets de bella!


Poema 12

Cançó de la Instància Amorosa

Ara és el temps i l’hora benfactora,
ara és la nit, per a morir i amar.
¿Qui tindrà mai fermança ni penyora
de l’endemà ?
Veurem potser la il·lusió desfeta ;
potser l’afany d’aquesta nit d’estiu
com una flor dins d’una mà discreta
caigui en el riu.
A mitjanit, els penitents ferotges,
són, dotze cops, de trista sang remulls.
Dotze besars volen comptar els rellotges
sobre els teus ulls.
¿Qui sap si vers la delejant bandera
em cridaran trompetes matinals ?
¿O si el doll de la teva cabellera
tempta la falç?
Ara és el temps, a punt de meravella.
L’estel ens diu que fem la via ensems.
Ara és el temps que sou encara bella.
Ara és el temps.

Josep Carner


1. El tòpic es fugit irreparabile tempus perquè explicita la fugacitat de la vida i el desconsol de l’home quan en pren consciència.

2. Anáfora: Ara és, ara és…

Interrogació retòrica: ¿Qui tindrà mai ferança…
¿Qui sap si vers la delejant…
¿O si doll de la teva cabellera…

Personificació: L’estel ens diu que fem la via ensems.
Veurem potser la il·lusió desfeta.
Dotze besars volen comptar els rellotges…
Comparació : com una flor dins d’una mà discreta..
Hipèrbaton: de trista sang remulls.